BTT EN VILAFAMÉS, XALERA I TROOOOOOMPADA!

Avui el dia era una incertidumbre; quin temps fará, arrivarem a temps, com será la ruta, etc.

Jo havia quedat en Batiste a les 7:15 per anar a Vilafamés a la última cursa del open de Castelló de BTT, de camí ja hem vist que tendríem vent per mes que voliem pensar que al interior no faria tant. Arribem amb el temps ben justet per a canviarmos, descarregar bicis i rebre la visita de Mingo i Vicent "Traiguerí" que cadascú havia arribat pel seu compte.

Sortim a les 9:00, els primers vam per feina, pasa Roberto "Caligero" que ja l'havien saludat anant a pels dorsals, després veiem a Mingo que sembla que va també a per la seva feina particular, total que ens quedem pel final Vicent, Batiste i jo.  Al principi i casi sense voler, només per la incomoditat d'oblidarme les ulleres i tindre que aguantar la mica de pols inicial i el vent que es notava mes al principi, he tirat mes del compte i me despenjat dels companys, total que les espero una mica i de nou ens juntem, me poso primer i el cuquet que me tira i veig que torno a deixar-les, així que parlo en Batiste i coincidim d'anar xino-xano i a xalar en la companya de Vicent, que natros avui no tenim res mes a guanyar que xalar de la ruta i de la companyia. A Batiste que li molesten les ulleres me les deixa, menys mal.

El recorregut espectacular, ni molt técnic ni asfaltat, ideal per als carreteros com natros que volem guanyar técnica, práctica i experiencia en la btt. La veritat que després de fer la marxa de Gandesa fa 2 setmanes, avui la sensació era una altra, damunt anant a un ritme mes tranquilet. Ja portem 20 km i quina satisfacció de marxa. L'unic que per anar a on anem ens toca fer peus que no voliem, fins i tot deixaven distància i ens provabem amb molt d'exit. Així només a la pujada abans del 1er avituallament mos hem marxat una mica Batiste i jo, aprofitant les dotes escaladores dels dos, je, je, a vore si se me pega algo del Cicliste. Esperem a Vicent que enseguida arriba i ens comenta que no le funcionen els canvis, encara no sabem si parlaba dels de la bici...

Continua pujant i anem els 3 juntets fins que es torna a ficar mes dur i ens tornem a marxar una mica els escaladors, que hem xarrat de temes varios com aquests;

1. Quina ruta mes xula i entretinguda, avui anem agafant técnica, fem coses que fa 2 mesos no feiem.
2. La xalera afegida de ferla amb la companya dels amics i companys de grupeta.
3. La satisfacció d'anar pasant gent, aixó sempres es bona senyal.

4. Per qué no ve ningú mes del poble, peró si natros son els carreteros ¿? Si haguessim vingut, segur que tots haguessim xalat un munt.

Arrivem al 2º avituallament i esperem un altre ratet a Vicent que en 5 minuts arriba. Continuem la pujada, fent algú tramo més técnic i a on vam trobar senderetes de pedra, de terra arcillosa, entre pins, etc, etc, una delicia per als amants de la bici i els paisatges bonics. Sempre anavem voltant el poble, sembla impossible fer una marxa de 46 km de distáncia sense separarmos mes de 5 km del poble. Una vegada arribem al punt mes elevat de les antenes i segons comentavem les vistes espectaculars del poble que estava a la bora del mar, aprofitem per a demanarli a un altre biker si esn pot fer una foto; semblem els germans Dalton, je, je, Lucky Lu com que no ha volgut vindre en natros pos s'ha quedat sense foto d'equip.

Ja portem 40 km i només queden 6 per acabar, així que comencem a baixar, jo m'escapo una mica en Batiste, la baixada es un camí ample en pedres pero que es fa ràpid i facil, només has de vigilar de no agafar pedres ni coses rares, fins i tot vaig fent alguns bots xicotets que fan que se me pose una sonriseta després de cada aterrizaje.

En un punt primer veig que vaig bloquejat, despbloquejo i me giro un pel per a veure qui va al darrera; es Batiste, Ok, pos a per feina, aixó si, sense fer el loco i ho dic de veritat que no anavem a tope. Peró coses de la bici i mes concretament de la BTT, que quan menys m'ho pensava pen PUMMMMMMM! 

Porto tota la tarde pensant el mateix que al moment de la trompada; PERO QUE HA PASSAT? 

Es una baixada recta i a priori sense mes complicacions que les del inici, calculo que anem a uns 30 km/h, quan de cop i volta la roda del davant s'ha creuat 90º a la esquerra, al instant surt disparat sense temps de reacció, volant per damunt de la bici i sense poder preparar un mínim "el aterrizaje", com se diu a Miranda "Quina Santa Ostia!!", el primer cop i mes fort a la palma de la ma, parant tot el pes inicial del cos i després acompanya tot el cos arrosegant tot el lateral dret; genoll, cama i colç per damunt del terreny pedregos. Fins avui era defensor que només te pots fer molt de mal a la bici de carretera, perque a la muntanya pots intuir la caiguda, je, je, pos no senyor, avui no i ara tinc clar que tot depen de la velocitat i del aterrizaje i te pots fer el mateix mal a la btt que a la carretera.

Els companys se paren i están preocupats, primer Batiste ha vist la caiguda i tampoc s'ho explica, m'aguanta la bici, Vicent que arriba després, jo només sento un munt de dolor a la má dreta i moltisima rabia per varies coses; per que no sé que ha passat, per que no sé si podre acabar la cursa, perque no sé que m'he fet a la má però tampco vull saber-ho, per que només queden 5 km a meta, perque me he carregat una cursa que anava de perles i sobre tot la dels companys que sense preguntarles ni demanarlis ja se que se quedarán en mi, damunt he foradat l'equipació bona d'hivern de la PCMontsia.
Torno a muntar, peró no puc agafar el manillar amb la ma dreta, no puc fer força i hem de continuar baixant, així que comença el via crucis, als 100m torno a caure del mateix costat i d'igual manera simplement per que no tinc força a la ma, peró només penso en acabar ràpid pels companys i perque si ara em fa mal que está calenta, no vull deixar que se refrede, cada pedra es un suplici per a la meva má, apreto les dents i avore si acabem rápid i millora el pis, com era d'esperar me quedo sense pastilles davant, després de baixar frenant amb l'esquerra 3 km seguits i anant poc a poc a una baixada amb molta pendent, fins que finalment a un desvío he agarrat "illegalment" la carretera per arribar al poble, 1 km i ens tornem a trobar els amics i companys que sense demanarlis m'han acompanyat desde la caiguda. Moltes gràcies! Els 3 juntets entrem a Meta.

Després Vicent que portava presa ens deixa i nosaltres anem a la dutxa i al sortir veiem a Mingo i Roberto, comentem el incident que ja ho porto visible i dinem amb la companya de Mingo que ja ha fet la digestió i tot. Comentem les millors jugades i ens dona uns "Mingo-consejos", que sempre venen be, sobre anar en compte els ultims km pel tema del cansanci i estar sempre concentrats. Ara en perspectiva i per com ha sigut la segona caida seguida em fa pensar que s'han juntat tots els factors; he xalat tant i agafat tanta confiança superant pedres i tramos que fa 3 mesos no feia, que al punt de la caiguda segurament no anava tot el concentrar que demanava la baixada i per tant ni portava ben agarrat el manillar, ni he degut vore la pedra o "rodera" que ha fet que se gires la roda del davant. Tinc clar que de tot s'apren en aquesta vida, però només demano que que si tinc que aprendre anar en bici només a base de caigudes m'agradaria que no siguessin tant seguides, je, je.

La conclusió es que es la marxa que mes he xalat, clar que els 40 km abans del accident. Si puc tornaré.

Que fer-la en la companya dels amics, no te preu; Grácies Vicent i Batiste!. També vull agrair al company i amic Doctor, que casualment m'ates i curat al CAP i que en els temps de retallades sanitàries que corren, no ha escatimat en venes i apòsits per a parxear-me el xasis.

Ara a descansar dues setmanes i per l'esmorzar del proper dia jo me sento al sofá, que amb la "racha" que porto si agafo una cadira segur que cauré...

Datos Ruta GPS Garmin
Cronica Mingo